És real, l‘onada verda?
L’onada verda sacseja Europa, però és prou forta per transformar la Unió? Una mirada optimista al futur verd continental.
Aquest article va ser publicat originalment a la Revista Treball.
Maig de 2014. Enmig d’una crisi financera global que va mostrar diversos dels problemes estructurals de la UE i que va tenir un impacte destructiu al sud del continent, més de 160 milions de persones van votar la composició del nou Parlament Europeu. A Europa, com a Espanya, el Partit Popular Europeu es va mantenir com el partit més fort al mateix temps que va perdre una gran part del seu electorat. La gran coalició del PPE i socialistes va passar del 61% al 54% del parlament. La gran coalició va romandre en el poder, però debilitada. Aquesta feblesa no ha fet sinó créixer des de llavors.
Entre el 2014 i l’actualitat, Europa s’ha enfrontat a grans canvis polítics. Els partits del centre (o centrals) han continuat el seu declivi en molts dels països. L’extrema dreta ha augmentat de mida i, fet encara més rellevant, la seva ideologia ha donat lloc a la radicalització de molts partits de centredreta.
A mesura que la sorollosa minoria de la dreta radical aconseguia que la seva narrativa es convertís en mainstream, els partits dominants es radicalitzaven com a conseqüència d’adoptar propostes que abans eren territori exclusiu de l’extrema dreta. Això va fer que el missatge d’obertura dels Verds fos difícil de transmetre. Països on havien tingut èxit, com França i Àustria, han vist com no renovaven la presència als respectius parlaments nacionals. Mentrestant, allà on cogovernaven, els Verds van liderar l’aposta per una Europa més humana. Tal com s’ha vist en el govern suec, fent per exemple que el país nòrdic sigui l’Estat membre de la UE que va acollir voluntàriament més refugiats per capita.
A diferència de la majoria dels altres partits democràtics, els Verds no van canviar els seus valors, fins i tot quan era difícil transmetre’ls. Van continuar sent una força proeuropea que pretén reformar la UE perquè funcioni per a tots. Els Verds també tenen una política obertament humanitària, que vol acollir els refugiats i donar-los un refugi segur de les guerres i conflictes que destrueixen els seus països d’origen. A les institucions i ONG, han estat al capdavant del repte de salvar les vides a la Mediterrània i han lluitat per establir una resposta europea comuna a una qüestió que no és efímera. Els Verds han estat una força política que va lluitar contra l’austeritat i les respostes europees dominants a la crisi, i que ara és un suport clau dels governs de Portugal, Espanya i Grècia en la seva tasca d’aturar i revertir l’austeritat i construir societats més justes.
Si bé era difícil que aquest missatge tingués ressò durant el pic de la crisi, la situació a Europa ha canviat. Pocs mesos abans de les eleccions europees, els Verds europeus poden veure el futur amb optimisme. Les eleccions recents a Luxemburg, Bèlgica i Alemanya han demostrat l’impuls del moviment. A Luxemburg, els Verds han estat l’únic partit establert que ha crescut, tot mantenint durant quatre anys més la majoria progressista del govern que va poder enviar la dreta a l’oposició. A Bèlgica, l’onada verda ha portat resultats històrics a Flandes, Valònia i Brussel·les, convertint els Verds en part de les noves majories de govern a la major part del país. A Alemanya, les eleccions regionals a Baviera i Hesse els han convertit en el segon partit amb més suport electoral, i en el primer en ciutats com Munic i Frankfurt.
Qüestions fonamentals per a la ideologia verda –com la lluita contra el canvi climàtic, l’habitatge assequible, la mobilitat urbana i la inclusió social– s’han anat convertint en preocupacions centrals dels habitants de les grans ciutats i metròpolis. De manera que els Verds també han anat esdevenint un actor polític clau en els centres urbans d’Europa. La ciutat-estat de Berlín està liderada per una exitosa aliança progressista de Verds, SPD i Die Linke; la ciutat d’Amsterdam té, en la seva primera dona alcalde, una alcaldessa verda; i diverses grans ciutats europees tenen els Verds en el govern: Estocolm, Viena, Hamburg, Grenoble, Frankfurt, Innsbruck, Rotterdam, entre moltes altres. A Espanya, són una part fonamental de l’onada de governs de canvi que van assumir el poder a Madrid, Barcelona, València i Saragossa, entre d’altres.
A les eleccions europees de 2019, els Verds podrien convertir-se en el principal partit en països com Alemanya, Holanda i Bèlgica. El seu Grup podria enfortir la seva posició com a quart grup més gran del parlament, aconseguint els seus millors resultats. Això tindria un gran impacte, ja que els principals partits del centre perdrien poder: els Verds serien necessaris per formar majories i les seves posicions tindrien un impacte encara més gran en la legislació.
Però no és només que els partits verds guanyen terreny: el seu missatge central també amplia la seva influència. Post-Brexit, Irlanda s’ha convertit en un dels Estats més proeuropeus de la Unió. A la República Txeca, els Pirates, que al Parlament Europeu seuen al Grup Greens/EFA, ara són el principal partit de l’oposició, amb més del 15% de la intenció de vot. A Romania, els drets LGTB s’han vist reforçats després d’una exitosa campanya on els únics partits que defensaven la igualtat eren la USR (partit focalitzat en la lluita contra la corrupció) i els Verds.
Els Verds són la família política més cohesionada, progressista i proeuropea d’Europa. A tots els racons del continent, desafien l’statu quo i el laissez-faire de les forces tradicionals, lluiten contra els reaccionaris que volen portar Europa al passat, alhora que impulsen construir una Europa millor. Les eleccions europees del 2019 mostraran que Europa està canviant i que canvia per a millor. Amb una família verda més forta, es pot construir una aliança progressista per tornar Europa als ciutadans.